EL POEMA DE PARMÈNIDES

Les egües que em transporten, tant lluny com l’anhel vol,

seguiren el camí permès a l’home savi.

Per allí transitava, dalt d’un carro tirat

per instruïdes egües que unes noies guiaven.

 

Desprès d’abandonar la casa de la Nit

vaig ser dut a la Llum per les filles del Sol

que es tragueren els vels de la cara amb les mans.

 

Allí és on es troben les portes dels camins

de la Nit i del Dia que s’alcen fins a l’èter

i són custodiades per la recta Justícia,

que ens obrir el forrellat a la veu de les noies.

 

M’acollí  la deessa, prenent-me la ma dreta

i posant-la en les seues em digué gentilment:

“Siguis benvingut jove d’aurigues immortals

que no t’ha dut la Moira sinó el dret de justícia;

cal que ho sàpigues tot sobre el cor immutable

que té la veritat, i les falses creences

que proclamen els homes. Aprèn a discernir”.