A Hölderlin

 

Vora el Neckar sona un piano

amb notes humides d’enyor

que fins la meva ànima arriben

a l’Ebre estant.

 

De la seva vall a la meva

s’ha esquinçat el temps i l’espai,

les uneix un pont invisible

bastit pels déus.

 

El veig passejar riu amunt,

com aquell que fuig d’un destí

que mai ha comprés i es rebel·la

a contracor.

 

Ja no mira el riu, ni s’atura

sota l’ombra fresca de l’àlber.

Lluita contra el temps. Vol que passi

molt més de pressa.

 

Sap que a dalt de tot la veurà.

Cada cop està més a prop

de l’amor que mai no ha tingut

al seu costat.

                       

Ja no vol ni pot aturar-se.

Vol morir quan sent els seus braços,

i diu el seu nom, Diotima,

i els ulls es tanquen.

 

Mentre s’espesseixen els núvols

s’apaga la llum del seu ser

i s’encén la flama immortal

del seu record.